Una educació centrada en la transmissió insistent de coneixements formals si no té en compte la subjectivitat singular de cada ésser i les seves condicions vitals, està destinada al fracàs. Perquè un/a alumne/a aprengui i compleixi o s'acosti als objectius marcats en els programes es requereix l'existència d'un conjunt de factors, no només metodològics, que generin condicions favorables per a això. Requereix al professorat una escolta i una mirada atenta a tot atent que succeeix alumnes i alumnes.
M'ho explica amb bastant sofriment. No sap si suportarà les tensions que hi ha en el nou institut al qual ha estat destinat. Estava bé en l'anterior però allí el seu contracte laboral era de substitut i en el nou centre és d'interí; això li dóna major seguretat. Això dels contractes en l'administració i en general les polítiques de personal cada vegada és més incomprensible i més injust. És psicopedagog. En l'anterior institut realitzava 8 hores de classes "de reforç" i la resta les tenia disponibles per a un suport personal a l'alumnat amb dificultats psicosocioeducatives. Té l'art de l'escolta i la mirada atenta. Connecta bé amb púbers i adolescents. El seu nou lloc de treball forma part del que anomenen Escoles d'Alta Complexitat Socioeconòmica. En aquesta denominació s'inclouen alumnes en contextos socials, familiars i individuals d'una gran fragilitat i, sobre la base d'això, semblen rebre algun tipus de suport específic. L'alumnat presenta en general molt altes mancances de tota mena, moltes d'elles derivades d'una atenció i unes cures que des de molt primerencament va ser insuficient, a causa de determinants socials molt desfavorables . Al psicopedagog en la seva nova destinació li han augmentat les hores lectives a 15 i, per tant, disminuït les d'atenció i suport emocional a qui ho necessita. Sembla ser que en cada escola l'equip directiu té un decisiu paper en assignar les funcions d'aquests professionals. El no comparteix la decisió i està descontentament en quedar encasellat en una funció de reforç, en hores, de l'aprenentatge de les matèries del currículum i sap que amb freqüència el problema és un altre. Moltes vegades els alumnes no volen centrar-se en la matèria d'estudi però sí que volen explicar-li coses que els preocupen . Un d'aquests li va dir que volia parlar amb ell. Té seriosos problemes a la seva casa. Vingut d'un molt llunyà país té ara 14 anys. Davant les dificultats d'aprenentatge i les condicions socials en què viu va ser derivat al CESMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) i va tenir diverses entrevistes sempre amb el seu pare present. Aquest i el seu oncle no volen que vagi. El pare li prohibeix i l'oncle li promet regals si deixa d'anar. Li estranya que la psiquiatra ho atengui sempre amb el seu pare, però el que més li dol és que quan parla ell aquesta li pregunti al pare si és veritat el que el noi diu. La seva mare va morir als cinc anys i va quedar només amb el seu pare en una situació deplorable. Compte que quan pensa en ella, alguna cosa que ocorre moltes vegades, "se li posa trista el cervell" i no pot estudiar. Quan acaba la trobada ell sent que el noi està millor, que la paraula obre una bretxa per la qual entra la llum i amb aquesta les possibilitats de predisposar-se a altres aprenentatges. És immensa la transformació que pot generar en un subjecte sentir que és escoltat i comprès. Pensa el professor que aquesta funció hauria de ser reforçada a l'escola perquè desbloqueja allò que impedeix concentrar-se. No fa psicoteràpia però de la seva atenta escolta, de la seva mirada comprensiva es produeixen efectes que tenen un similar valor als obtinguts en altres espais assistencials. Perquè aquestes experiències es produeixin fa falta que l'escola no sigui pensada només com un espai de transmissió de matèries homogènies per a subjectes diversos sinó un lloc de trobada i de vivència d'una cura singular; aquest, per a molts subjectes ja és un aprenentatge, el de la degustació d'una experiència profundament humana com és ser reconegut, escoltat i comprès. Això és pas obligat per a encarar l'aprenentatge de les diverses matèries. L'escola fracassa quan els objectius que espera són inassolibles. El fracàs no és només de l'alumne/a, també ho és del professor i afecta emocionalment a tots dos. Quan l'escola oblida la singularitat de cadascun dels subjectes en contextos tan altament diversos està establint les bases d'un fracàs en els aprenentatges però també impedint els sans efectes d'una mirada comprensiva sobre l'alumne. Aquesta experiència emocional de ser contingut, mirat, bé tractat té uns grans efectes transformadors en el subjecte. Tindrà molt temps per a altres aprenentatges formals si l'experiència nova de cura genera en ell un moviment emocional de ser contingut, de ser atès en la seva dificultat la qual cosa obre el camí a la curiositat i a la trobada amb un altre en qui confiar. També perquè es produeixi aprenentatge cal confiar en aquell que acompanya el procés de descobrir i ajuda a obrir el camí per a incorporar el que l'altre li ofereix. Sense això, per a molts subjectes no hi ha possibilitat d'aprenentatge; al contrari, el que esdevé és el bloqueig de la possibilitat d'aprendre, que sempre és construir. Aprendre, descobrir és una cosa inscrita en l'ésser que arriba. Es desenvolupa com tota llavor quan es donen les condicions adequades per a això. Quan un nen no aprèn alguna cosa ha passat. Buscar raons possibles ha d'anar acompanyat de la cerca d'allò que pot generar un clima en el qual pugui desenvolupar-se. Si un nen no aprèn, cal augmentar les hores de classe? Moltes vegades no aprèn perquè no ha pogut assaborir el plaer de descobrir i descobrir-se a través de la mirada complaguda d'un altre davant els seus petits progressos en el quotidià i hagi acceptat el joc, meravellós, d'acompanyar amb tranquil·litat i plaer, una repetició gojosa que fixa l'après. La mirada atenta i complaguda nodreix. Mirar amb cura obre en l'altre la possibilitat d'una correspondència que és amorosa perquè això és el que es juga en tota trobada quan l'altre és objecte de consideració. Sense això és molt difícil poder aprendre. I, llavors, la qual cosa ha de ser una experiència gojosa es transforma en un suplici per a aquells, nen i adult, que participen. En tots dos ha de posar-se en joc el desig d'aprendre que, per a produir-se de manera adequada, requereix d'un mutu reconeixement. Només així l'educació aconsegueix ser una obra d'alliberament i esperança per al subjecte. Perquè l'educació és aprendre a viure, a comprendre la realitat i adquirir en la trobada amb l'altre tot allò que ens humanitza. Educar és crear, és inventar, dialogar, reinventar la vida davant cada nova situació, adquirir les possibilitats de pensar, pensar-se i col·laborar en la construcció d'un món a mesura de tots. És aprendre a unir-se amb els altres per a reforçar l'humà i lluitar contra allò que deshumanitza. No és l'escola l'únic lloc on això s'aprèn però és imprescindible que aquests valors formin part del seu ideari i siguin fonament del vincle entre el nen i aquells que li acompanyen. Aquests també han de sentir-se en disposició d'aprendre i mirar amb fascinació i tendresa els descobriments de l'alumne i les seves dificultats.
Ho va dir molt bé Paulo Freire: "Ningú ignora tot. Ningú ho sap tot. Tots sabem alguna cosa. Tots ignorem alguna cosa. Per això aprenem sempre".
Escriu el teu comentari